22 de febrer de 2010

A Salvador Espriu

ORACIÓ EN LA TEVA MORT
Quan roures enyorosos
de verds marins comencen
crepusculars missatges,
volent-te foc, demano
nova claror, que siguis,
davant altars on cremen
ardents silencis d'ales,
encès cristall, més flama,
llum de cançó senzilla. 
 
 
 
Aquest poema de Salvador Espriu l'he trobat per casualitat en internet, m'unisc a la commemoració dels 25 anys que fa que vas morir, tu, poeta viu, poeta vividor, escriptor fugaç, novel·lista genial, ets amb nosaltres, nosaltres som amb tu...
no puc dir res més, t'estimem, Salvador!

2 comentaris:

vpamies ha dit...

resulta curiós que un poema que ell va fer dedicat a la mort, ara l'hi dediquin, vint-i-cinc anys després de traspassat. Coses té la vida, oi?

Gràcies per apuntar-te a l'homenatge!

La xica que va fugir a Reykjavík ha dit...

"Assentiré de grat, car només se’m donà d’almoina la riquesa d’un instant.
Si podien, però, durar
la llum parada, l’ordre clar
dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,
la nostra llengua, el lent esguard
damunt de cada cosa que he estimat!
Voltats de por, enmig del glaç
de burles i rialles d'albardans,
hem dit els mots que són la sang
d'aquest vell poble que volem salvar."

salvem-lo doncs, no?...encara està tot per fer però tenim bons referents