28 de febrer del 2010

Hui he tingut un somni...

He somiat en tu...
He somiat que et veia...
Et veia amb la teua mà sobre la meua.
Vull deixar este sentiment.

Oblidar un sentiment és molt dur, però em toca fer-ho. I em posa trist.
De vegades pense que tot el que he fet per ella se'n va. Que no ha servit de res.
Anit m'animaven.

Sentir el que sent... no m'agrada ser incoherent. I al mateix temps m'agrada!

És una llàstima.
Estic lamentant-me de massa coses.


No vull seguir veient-me així, em vull vore tal com sóc!
Sóc feliç!

Sóc intel·ligent, puc aconseguir allò que vulga!
Sóc interessant, no puc cedir amb la gelosia, és un monstre que em guanya cada cop que intente vencer-la.

Últimament només veig pèrdues, ho he dit en un comentari a l'@aniol del twitter...

M'agradaria veure alegria, somriures, justícia, però això no serà possible sense la col·laboració de tots i totes!


Com un record d'infantesa sempre et recordaré a tu, Teresa... molt emotiu l'homenatge a l'Ovidi, i veurem què més ens depara enguany!

Entrada curta, estic trist, i es nota, pel to del meu escrit.
Vull tornar a somniar amb el que he somniat este matí, sense cap dubte de voler-ho realitat.

Que vaja bé.
M'odie

25 de febrer del 2010

Si tu estàs lluny... Si tu yes luen...

Hui una entrada dedicada a esta gran cançó dels Mallacán, han tret fa poc el nou disc "Mar de Suenios" i com que m'encanta i tot això, malgrat no ser un grup íntegrament en català, també és part de mi...

L'audio el pose ací mateix, així podeu escoltar-lo mentres llegiu l'entrada :)




Aquesta cançó em porta moltes emocions, és una cançó súper-romàntica, parla de tu, de mi, d'ella, d'ell, d'aquell, d'aquella, d'aquelles, d'aquells...

Parla de l'amor, parla del desamor, del que ens ha passat a totes i tots alguna vegada en la vida (si és que en tenim).

Hui repassant un dels webs que seguisc he vist informació sobre un concurs literari, al qual em presentaré, em faria molta gràcia que llegiren el meu relat, una de les condicions era que es triara un dels cinc inicis, jo m'he quedat amb el de l'Anna Carreras, em sembla que era la única autora dels cins que hi havia. No ho he fet per ser dona, sinó perquè era el text que més m'ha agradat, el que més m'ha tret de dins coses, i em donarà per a fer entre dues i nou pàgines.

Aprofite per a anunciar també ací el concertet que tenim el dissabte, una jornada que es diu Recordant l'Ovidi... que se celebrarà en el Kafcafé (Carrer Arquitecte Arnau 16, Benimaclet) a les 20:30 puntuals! Hi tocaré, hi haurà sorpreses, i serà una jornada molt interessant.

També pel matí hi ha una convocatòria per a reivindicar la voluntat de tindre una Casa de la Cultura de Benimaclet. A les 12 en la plaça de Benimaclet.


Seguint amb la temàtica de l'entrada, parlaré una mica dels Mallacán.

Aquest grup té els inicis en Aragó, són un grup de música que mesclen diversos estils, entre folk, ska, reggae, rap i rock, aquest últim disc (Mar de Suenios) més orientat cap al rock, bastant encertat en quant a ritmes, bastant convergit en l'estil dels Berri Txarrak, notant-se les influències, o fins i tot de Los Draps, companys aragonesos de la Franja de Ponent, concretament del Matarranya (aquests sí que canten en català).

És una agrupació musical que destaca bastant en lletres amoroses i independentistes, tots dos estils de lletres que poden servir-nos per a veure la ideologia d'aquesta banda. Se'ls podria definir com a independentistes aragonesos, i fan una música bastant bona melòdicament i literàriament.

El títol de l'entrada, Si tu yes luen, és una cançó de l'últim disc de Mallacán, que vol dir el mateix que he posat al títol: Si tu estàs lluny...

M'agrada molt la cançoneta, l'entenc quasi completa, el nivell d'aragonés que tinc és que l'entenc però em costaria parlar-lo, perquè no l'he estudiat, sinó que l'estic aprenent a poc a poc amb l'ajuda d'alguns companys del twitter, com bé podrien ser el company @purnas o @elbetoco

M'agrada molt el sentit que té, començant amb un ritme bastant reggae i acabant en un rock guai...

Tot seguit us posaré una altra cançó del disc, en este cas videoclip, una altra cançó bastant rock que m'agrada molt, que es diu Canta trista de Irina, per a mi, que no m'he parat a analitzar la lletra, la veig bastant melancòlica, com si es tractara d'una noia que ha perdut algú molt important per a ella, com si s'haguera quedat vídua o el xicot l'haguera abandonada... Les cançons tristes amb un to de rock em solen agradar, sobretot quan se'ls dóna un gran tracte melòdic o rítmic, ja que reflexen bastant l'interior d'una persona trista, una persona que ho vol tirar tot per la finestra o que fins i tot no pot fer res perquè se sent impotent, perquè se sent decebuda, perquè se sent dèbil front a les circumstàncies que l'envolten, però el mateix rock convida a plorar i agafar força com a símptoma d'haver tocat fons, com a símptoma de que quan toques fons només pots pujar cap amunt, no pots caure més avall.

Per això mateix, si estàs trista o ho simules, abandona eixe estat, perquè no mereix la pena estar trista per alguna altra persona, si t'ha abandonat, ell/a s'ho perd.


L'ordre del cel és estimar, sense odi, estimar-nos tots, com germans i germanes, com amigues i amics, com amants... com allò que faça falta, sense propietat, tots som de tots, i ningú no és de ningú, no depenem de ningú, sinó de nosaltres mateixes i mateixos!

No podem sucumbir a la voluntat d'una altra persona, no podem permetre que ningú decidisca sobre nosaltres.

Nosaltres vivim, nosaltres decidim.

Per tot això, clamem contra la intolerància, clamem contra la injustícia, contra el racisme, el feixisme i la ignorància en el seu conjunt.

Com ha dit hui el nostre amic i company Sergi Tarín en un article, sí que hi ha violència al Cabanyal, impune, perquè és una violència de màquines, sorolls i tercermundització del barri-poble per excel·lència del nostre ajuntafems dirigit per una senyora anomenada Rita Barberá, que porta 19 anys governant la ciutat de València, i per a ella no hi ha límits, però per a Hugo Chávez sí que hi ha d'haver...

No criticaré més.

Vos deixe amb Canta trista de Irina, de Mallacán, del disc Mar de Suenios.

M'encanta.
M'encantes.
M'encante.

M'estime.
T'estime.

Inspiració divina...

Em passa realment poques vegades.

Jo, projecte de cantautor, projecte de Lenitiu, amb un embaràs sobre els escenaris (9 mesos), tot i que ja porte 9 mesos i mig, vaig i m'inspire gràcies a dos senzills comentaris.

M'inspire per a escriure esta entrada al meu lloc personal on dic moltes burrades.
Un lloc que no llegix gaire gent, i que tampoc no m'importa, escric per gust i pel plaer de desfogar-me d'allò que em passa al dia a dia, no tinc gaires ganes de fer el treball que he d'entregar demà en la secretaria.

Què estudies? Ara ja sé alguna cosa de tu...
D'on eres? Sé que eres d'ací, però no sé res...
Treballes? Ho havia imaginat, m'encanta...
Vols fer un café amb mi? Va, segur que sí!

Et puc fer més preguntes? Vinga, una mica més...
Estàs segura de que vols? No ho repetiré...
Em pots fer una abraçada? Estic trist...
M'agrades? No ho sé, encara no sé res de tu...

Tens por d'alguna cosa? Sé que sí, conta-m'ho...
Què és el que més t'agrada? Llegir i escoltar...
I què més t'agrada? Anar a museus, composar...
I tu escrius? Sí, escric poemes, i rimes sense rima...

També escrius poemes? Sí, i en ells base els meus temes!
I què és el que més t'agrada menjar? Maduixes amb nata...
Això és dolç, i salat? Espaguetis carbonara amb tòfona blanca...
De què parlem? Del temps, tothom ho fa, és odiós!

Alguna proposta? Anem a fer-nos un café...
Alguna altra? Fem un bon passeget!
Anem a algun museu? A l'IVAM, que tinc ganes d'anar!
Em recitaràs alguna cosa? Te'n dedicaré alguna.

S'ha acabat, parle de tu, parle de mi, no ho sé... m'has inspirat, m'he inspirat, he jugat amb les paraules, els coneixements, el que imagine de tu, el que imagine de mi, gustos, colors, sabors, tacte, vull una abraçada amb sensació de mel!

vull una abraçada teua, segur que és d'olor, sabor i tacte de mel! sensació de mel...
vull un petó teu, sabor de mel, de maduixes amb nata, de menta, de poma, d'all-i-oli, no m'importa, vull un bes, vull que em beses, que m'abraces i em beses, ho vull, i ho vull ja!

vull que m'ajudes, vull que t'ajudes, vull que m'alces la dessuadora, vull que et lleves la camisa, vull que em despasses els cordons i em lleves les sabates, vull que em toques pel pit, que m'agafes ben fort i em premes junt a tu...

sóc un ninot. t'estime, com tu m'has estimat durant la teua infància.

Així recorde que continue tenint una pilota que em van regalar el mateix dia que vaig nàixer, sí, la tinc ací baix, juganera, amb un cascabell, ja desgastada, però és bonica igual, així que si la vols veure, te l'ensenyaré, és real, el que he escrit potser sí, potser no...


M'estimes? potser sí, potser no... i jo a tu? no ho sé tampoc :)

24 de febrer del 2010

Avui va per Jordi Montañez

Hola, lectors i lectores, nous i noves lectores i lectors!

M'ha sobtat molt l'increment de gent que em seguix, i això m'ha animat a escriure hui.
Realment porte tot el dia pensant en escriure un gran text de promoció al jove cantautor Jordi Montañez, a qui vaig tindre l'ocasió de veure divendres per la nit en una jornada d'homenatge a l'Ovidi Montllor.

Ho vaig passar genial escoltant-lo i em vaig emocionar molt durant la seua actuació.

És un artista que porta molt poc temps en els escenaris com a cantautor, en solitari, però ja compta amb l'experiència d'anys i anys tocant la guitarra i també és membre del grup Reclam, que fan versions del Rock Català (els pets, sau, lax'n'busto, Sangtraït, sopa de cabra...)

Jordi Montañez, de Barcelona, ha demostrat en les seues actuacions una gran força i voluntat, un gran missatge, una melodia senzilla i bastant lleugera d'escoltar, d'ahi ve que s'estiga convertint en un dels representants de la nova trova catalana, m'agrada molt el seu estil.

Vaig disfrutar com un xiquet en la seua actuació en La Pobla de Vallbona (Camp de Túria), i vos enaltisc a formar part del so que desprén la seua guitarra i la seua veu, i vos sentiu també com xiquets, com gent que escolta.

Després de dir tot açò, vos deixe l'enllaç al seu myspace i un vídeo de l'actuació que va fer al Casal Panxo de Berga (aprofite per a dir que s'ho curren molt, i que m'agradaria poder-hi anar).


El seu myspace és: http://www.myspace.com/jordimontanez


Jo demà ixiré per la ràdio i segurament hi tocaré, ja vos avisaré de l'acte que tenim dissabte el dijous, que ara no tinc temps!

Bona nit i fins aviat!
P.S.: no dubteu en fer comentaris sobre allò que escric!









22 de febrer del 2010

A Salvador Espriu

ORACIÓ EN LA TEVA MORT
Quan roures enyorosos
de verds marins comencen
crepusculars missatges,
volent-te foc, demano
nova claror, que siguis,
davant altars on cremen
ardents silencis d'ales,
encès cristall, més flama,
llum de cançó senzilla. 
 
 
 
Aquest poema de Salvador Espriu l'he trobat per casualitat en internet, m'unisc a la commemoració dels 25 anys que fa que vas morir, tu, poeta viu, poeta vividor, escriptor fugaç, novel·lista genial, ets amb nosaltres, nosaltres som amb tu...
no puc dir res més, t'estimem, Salvador!

17 de febrer del 2010

Tetuà la Rumba :D

Ha sigut una bona manera de començar el dia, escoltant el seu maiespeix.

La força amb què han fet la seua maqueta ha sigut genial, ja que joves, amb voluntat i melodia han sabut abordar bastant bé una categoria tan ampla com és la rumba que fascina la majoria de festers.

A mi, personalment, m'agrada molt com ho han fet, i ja tinc ganes d'escoltar-los en directe, espere que aviat, que ja valdrà la pena :)

Els anime a seguir des de la coneixença, des del fons de mi, perquè val la pena que seguisquen pensant en ser ells, traure el ritme saborós que tenen dins, i animat, que fa créixer l'alegria de la gent, i que fa tindre ganes de ballar que no podem gastar perquè dins l'aulari em mirarien malament ¬¬


Què hi farem... quan un està en un aulari de la uni no pot fer tot allò que vulga xD


Salut i molta Rumba!


els faig una mica de publicitat


http://www.myspace.com/tetualarumba


P.S.: al meu myspace ja estic arribant a les 5000 visites!

14 de febrer del 2010

sí...

sóc jo...

sóc aquell a qui anomenen Lenitiu
sóc jo mateix
jo ho sóc tot, i no sóc res

no tinc por de res, i tinc por de tot
una batalla, jo contra mi

avui acabaré de llegir Macbeth en català, la llegiré en un futur en anglés, tot i que la traducció està molt ben feta.


sí,  estic molt ratllat ara, prou com per a no saber res, meditaré.

Siddhartha sap molt, té paciència, sap pensar i dejunar...

Siddhartha és bo
Siddhartha coneix les virtuts de la vida.
Jo sóc jo.

la meua essència s'està despertant de debò.

parlaré amb tu.
estic reflexionant.

adéu!



ja veieu que m'estic fent un poc pesat, però és el meu dia a dia... pensar, reflexionar, pensar, llegir, reflexionar, pensar, pensar, pensar, meditar... gràcies, meditació!

11 de febrer del 2010

Ojalá...




Tant de bo... les persones no tingueren afany de poder...


tant de bo fóra un món més just...

tant de bo puguera tocar-te sense tocar-te




tant de bo puguera viure lliure d'amor

tant de bo em puguera emportar la mort per a no vore't tant, per a no vore't sempre en tots els segons, en totes les visions...

5 de febrer del 2010

autofelicitats!

M'havia promés fer una entrada el dia del meu aniversari, tècnicament ja ha passat, va ser fa 1 dia (segons el calendari el 4 de febrer).

Cal dir que el regal més ben parit que m'han fet mai, és Siddhartha, de Hermann Hesse, i haver fet l'últim examen este dia.

Estic passant per un mal moment sentimental ara, fins el punt de que torne a tindre ganes de plorar, per tercera nit consecutiva. Anit va ser la festa grossa de la plorera.

Entre això, el llibre, i els pets (el grup de Constantí) m'agafa plorera i ganes de ballar.

Em va bé desfogar-me quan sé que no és ningú qui llig este blog. m'agrada que em deixen una mostra significativa els/les qui llegeixen el que escric, ja que m'anima a seguir escrivint.

De moment estic desanimat, sol, cansat, lliure per tres dies, pensant en què faré ara (en este moment, no a partir de demà) i tancant els ulls.

Potser seria bon moment per a seguir amb els meus exercicis d'autoconfiança o d'autocontrol, que m'ajuden a controlar les emocions quan toca.


Ara sonen els Pirat's Sound Sistema.

De vegades passe molta estona escrivint, perquè la inspiració ve i va, i les converses obertes trontollen que volen que seguisca amb elles, o les revife jo.

Estic fart del comportament del món en l'Estat Natural de Hobbes, Locke, Rousseau i Maquiavel!


Una altra queixa és la del moviment il·lustracionista, en què es creia que s'havia d'il·lustrar al poble, i ara encara estan per il·lustrar.

No ens governen, ens manen. El veritable govern es troba en la participació dels assumptes de més importància per al poble, no per a la butxaca de qui està en el poder.

El vertader poble lliure és aquell que no depén de governants per exercir les seues funcions, és a dir, aquell que no té Estat ni govern de cap tipus. Si hi ha cap necessitat, es fa una assemblea popular.

La constitució és una norma que priva de llibertat, enlloc de ser la norma de la llibertat.

Període d'Estat Constitucional ja! (en què s'apliquen drets de primera, segona i tercera generació)

Som peixos petits, però junts ens menjarem el gran...


el meu desordre personal es va fonent en desitjos anarco-comunistes. La cinquena internacional s'inaugurarà aviat, sí... esperem eixe dia!



seguiria escrivint, però llavors ja es tractaria d'una bíblia, i seguiré demà, si això... si algú ha tingut el valor de llegir-ho tot, que em comente, encara que siga anònim, però vull un comentari seu.

gràcies per llegir tal tostarro xD

t'estime... com amics que som, i no hi ha cap necessitat de ser parella per estimar... en el moment que s'estableix la parella s'acaba la llibertat, reflexiona sobre açò.

3 de febrer del 2010

silencis...

necessite silencis...

només silencis...
el meu cap explota de la quantitat de coses que té dins
el meu cor me pega punxades (no és broma, abans me n'ha pegat dos)
silencis que no són silencis em maten.

necessite eixos silencis que m'aporten la pau interior...
deixar fluir la meua energia...
contemplar la meua aura...
no pensar.
necessite no pensar

escapar d'aquest món durant uns minuts, encara que siga!
estic atabalat
estic trist
estic content
i estic tranquil...

tot un contradictori estic fet

vull sortir d'una puta vegada d'esta armadura que m'atrapa!

adéu, somnis... ens veiem després.