17 de desembre del 2010

Os que agora no y son.

Als que ara no hi són


Vull que tot torne a la normalitat en el meu entorn. La gent comença a preocupar-se pels exàmens, jo a penes he començat a mirar-me els temaris... també estic una mica preocupat.

Mons pares enlloc d'estudiar com fèien fins ara, s'han enganxat a un joc del feisbuc. Jo, en canvi, l'he desactivat. Així com abandonat un temps el tuenti, i el twitter només ha sigut uns dies.
Necessitava sortir de les xarxes socials, ara no veig gaires alternatives a eixos llocs, però m'estic començant a mentalitzar per a començar a estudiar. La gent s'ho hauria de plantejar com jo, abandonar les xarxes socials fins després d'exàmens, seria una gran ferramenta de no-distracció, eliminar la vida pública en la xarxa. No és precís eliminar la vida social, tota la vida s'ha sortit amb els amics fins i tot en època d'exàmens, però no és possible que ens passem la vida amb els ulls aclucats mirant com gent que coneixes i altra que no coneixes va deixant caure coses en un portal que controla les nostres vides.

Em sent més lliure sense el feisbuc. Crec que algú hauria de dur el meu, enlloc de ser jo. Ja fa temps que ho dic, si tinc un mànager, me'l pot dur ell. Sense passar-s'hi el dia, és clar! El twitter, en canvi, el veig més per a mi, simplement intercanvi de missatges entre molta gent. Cada vegada més gent llegeix el que jo dic, cada vegada dic més tonteries. Potser m'hauria de pensar què he de dir, enlloc d'anar piulant i piulant tant.


Bé, queda dit, reduir el nombre de twitts al dia. Tots es pensaran on estic, que no mire ni el twitter, ni el feisbuc ni el tuenti, i què? m'he perdut alguna cosa? no. Seguisc amb els ulls aclucats en la meua habitació, he estat uns dies sense sentit del temps, ni conscient del que feia ni el que deixava de fer. Potser estic malalt i no ho sabia. Doncs no sé.

Senzilles reflexions que no faig al dia a dia, però que potser em servixen per a alguna cosa, com a mínim per a desfogar-me de cara al no-públic que sou vosaltres, que no em llegiu, i que heu pensat que en llegir el títol em referiria a gent que no hi és.
Puc dir que tot açò m'ha vingut pensant en tots aquells que han mort en la meua ment, amics, coneguts... molts d'aquests van arribar a ser molt per a mi, i ara ja ni existeixen, gràcies a la vida. La vida ens ha anat escampant, i al final acabem sent açò que ja veieu, pura merda. Pols eres, i en pols et convertiràs.